Plantem cara al capitalisme, seguem arran! [Països Catalans, 11/09/2009]
Arriba, com cada any, l'11 de setembre, diada en què commemorem la caiguda de Barcelona. Una data que ens recorda, com el 25 d'abril o el 7 de novembre, que encara no som lliures, que encara restem sota el jou espanyol i francès, i que la lluita i la resistència seran tan necessàries avui com ho van ser en l'heroica defensa de Barcelona si volem alliberar el nostre poble de l'opressió que patim com a persones, com a nació i com a treballadores.
Sembla que alguns sectors comencen a entendre que cal avançar cap a la reivindicació del dret d'autodeterminació. No han d'oblidar, però, que qualsevol avanç que pretenguin fer ha d'estar basat en la lluita i la mobilització; faran bé de malfiar-se, doncs, dels partits polítics, que per bé que es reivindiquen sobiranistes o fins i tot independentistes, han mostrat sobradament la seua voluntat de restar tancats en les institucions que els donen de menjar. El canvi “des de dins” s'ha mostrat clarament com una farsa, i més en un estat com l'espanyol en què, tot “atado y bien atado”, són habituals les il·legalizacions de partits i organitzacions, i en què la negació del dret d'autodeterminació és una constant: des de preveure en la Constitució l'actuació de l'exèrcit per a protegir la “indisoluble unidad de España” a mobilitzar la cavalleria mediàtica i judicial pel referèndum que s'ha de celebrar a Arenys de Munt.
Els estats francès i espanyol són, a més d'instruments uniformadors i negadors de la diversitat, instruments del capitalisme a casa nostra. El seu caràcter de classe es fa evident quan la resposta a la crisi financera són les injeccions de capital als bancs. Quan el sistema entra en fallida, els governants surten a reflotar institucions privades. Al carrer, l'atur no deixa de créixer mentre els governs pacten EROs. Cal que quedi clar, per tant, de quina banda estan els governants perquè no ho oblidem mai més, i que la resposta ha de venir de sota, de les treballadores mateixes, per construir unes noves relacions socials que situen les persones i no el benefici privat al centre de la societat.
Cal, doncs, lluitar, organitzar-nos en tots els àmbits de les nostres vides. La lluita comportarà repressió, i d'exemples no en falten: enguany fa cent anys, a Barcelona es vivia un dels episodis de repressió més crua de la història de la ciutat, la coneguda com a Setmana Tràgica, en què l'exèrcit espanyol va reprimir durament les mobilitzacions populars. També aquest any fa setanta anys del final de la Guerra Civil, iniciada per tallar de soca-rel els processos revolucionaris que es vivien al nostre país i amb la qual s'iniciava un dels períodes més foscos i de repressió més dura de la història de l'estat espanyol. Avui dia la repressió també ens colpeja, i ara són els mossos d'esquadra els encarregats de carregar contra les mobilitzacions d'estudiants i treballadors. I aquesta tardor podríem patir un dur cop repressiu amb l'empresonament del Karim, jove de Vilanova, per participar en una mobilització contra la crisi, i de dos joves de Manresa, acusats de tombar el toro del Bruc. Hem d'estar preparats, doncs, i donar-hi resposta: amb la solidaritat activa i la mobilització. Cal deixar ben clar que la repressió no ens aturarà, perquè la lluita per l'alliberament nacional, social i personal és imparable. Perquè sempre hi haurà veus que es rebel·laran contra la injustícia.
Ha arribat l'hora de la lluita i de l'autoorganització de les classes populars catalanes per construir uns Països Catalans lliures i sense cap tipus d'opressió ni discriminació en un món sense capitalisme.
Perquè seguim amb el puny alçat, fent onejar les mateixes banderes de llibertat amb les que els nostres avis i àvies ompliren d'anhels i esperances la història d'un poble i una classe.
Amb més força que mai, construïm la Independència i la Revolució!
Plantem cara al capitalisme, seguem arran!
Visca la terra!
Arriba, com cada any, l'11 de setembre, diada en què commemorem la caiguda de Barcelona. Una data que ens recorda, com el 25 d'abril o el 7 de novembre, que encara no som lliures, que encara restem sota el jou espanyol i francès, i que la lluita i la resistència seran tan necessàries avui com ho van ser en l'heroica defensa de Barcelona si volem alliberar el nostre poble de l'opressió que patim com a persones, com a nació i com a treballadores.Mentre la nostra terra resti esquarterada i dividida i dominada pels estats capitalistes espanyol i francès, la llibertat plena de la nostra gent serà una quimera i ens haurem de conformar a viure de les engrunes que cauran de la taula dels nostres amos, que aquells que ens administren treballaran per recollir i mostrar com una victòria, ensenyant-nos a resignar-nos-hi. El sainet protagonitzat pel tripartit per negociar el finançament ho escenifica clarament. La nova escena del teatret arriba ara amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut d'autonomia del Principat. La classe política veu perillar el tros de cadena que havien sumat a la que ja ens lligava, i que semblava que ens donava més marge de moviment. No s'han plantejat, com cada cop fem més gent, que el que cal és començar a estirar per arrancar l'estaca que ens manté lligats.
Sembla que alguns sectors comencen a entendre que cal avançar cap a la reivindicació del dret d'autodeterminació. No han d'oblidar, però, que qualsevol avanç que pretenguin fer ha d'estar basat en la lluita i la mobilització; faran bé de malfiar-se, doncs, dels partits polítics, que per bé que es reivindiquen sobiranistes o fins i tot independentistes, han mostrat sobradament la seua voluntat de restar tancats en les institucions que els donen de menjar. El canvi “des de dins” s'ha mostrat clarament com una farsa, i més en un estat com l'espanyol en què, tot “atado y bien atado”, són habituals les il·legalizacions de partits i organitzacions, i en què la negació del dret d'autodeterminació és una constant: des de preveure en la Constitució l'actuació de l'exèrcit per a protegir la “indisoluble unidad de España” a mobilitzar la cavalleria mediàtica i judicial pel referèndum que s'ha de celebrar a Arenys de Munt.
Els estats francès i espanyol són, a més d'instruments uniformadors i negadors de la diversitat, instruments del capitalisme a casa nostra. El seu caràcter de classe es fa evident quan la resposta a la crisi financera són les injeccions de capital als bancs. Quan el sistema entra en fallida, els governants surten a reflotar institucions privades. Al carrer, l'atur no deixa de créixer mentre els governs pacten EROs. Cal que quedi clar, per tant, de quina banda estan els governants perquè no ho oblidem mai més, i que la resposta ha de venir de sota, de les treballadores mateixes, per construir unes noves relacions socials que situen les persones i no el benefici privat al centre de la societat.
Cal, doncs, lluitar, organitzar-nos en tots els àmbits de les nostres vides. La lluita comportarà repressió, i d'exemples no en falten: enguany fa cent anys, a Barcelona es vivia un dels episodis de repressió més crua de la història de la ciutat, la coneguda com a Setmana Tràgica, en què l'exèrcit espanyol va reprimir durament les mobilitzacions populars. També aquest any fa setanta anys del final de la Guerra Civil, iniciada per tallar de soca-rel els processos revolucionaris que es vivien al nostre país i amb la qual s'iniciava un dels períodes més foscos i de repressió més dura de la història de l'estat espanyol. Avui dia la repressió també ens colpeja, i ara són els mossos d'esquadra els encarregats de carregar contra les mobilitzacions d'estudiants i treballadors. I aquesta tardor podríem patir un dur cop repressiu amb l'empresonament del Karim, jove de Vilanova, per participar en una mobilització contra la crisi, i de dos joves de Manresa, acusats de tombar el toro del Bruc. Hem d'estar preparats, doncs, i donar-hi resposta: amb la solidaritat activa i la mobilització. Cal deixar ben clar que la repressió no ens aturarà, perquè la lluita per l'alliberament nacional, social i personal és imparable. Perquè sempre hi haurà veus que es rebel·laran contra la injustícia.
Ha arribat l'hora de la lluita i de l'autoorganització de les classes populars catalanes per construir uns Països Catalans lliures i sense cap tipus d'opressió ni discriminació en un món sense capitalisme.
Perquè seguim amb el puny alçat, fent onejar les mateixes banderes de llibertat amb les que els nostres avis i àvies ompliren d'anhels i esperances la història d'un poble i una classe.
Amb més força que mai, construïm la Independència i la Revolució!
Plantem cara al capitalisme, seguem arran!
Visca la terra!
Maulets, el jovent independentista revolucionari
Països Catalans, 11 de setembre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada